Dia 3 (11 de maig de 2011)

La classe al Museu Marítim

Avui hem marxat cap a Santander a les 9:20h aproximadament. Hem anat per una carretera local i teníem turons, prats i arbres al voltant. Hem agafat l’E-70 per arribar a Santander. Hem travessat el riu Sajà. Després, tot el paisatge era molt semblant: prats, algunes cases, arbres al voltant... Fins que hem arribat a les 10:05h. Hem anat al Museu Marítim del Cantàbric, i ens hem estat allà fins les 12:00h. Després, hem anat al Palau de la Magdalena. Per fer-ho, hem travessat tota la platja, que formava com un petit golf. Hem arribat a la península de la Magdalena, i hi hem entrat. Hem passejat una estona per l’asfalt fins que una pujada ens ha dut al Palau, que està en una superfície d’herba, amb arbres més lluny. Hem observat una mica el Palau per fora i després hem visitat un espai de foques i de lleons marins. Aquest espai estava situat a la platja del Camello, Quan tornàvem, hem passat per la platja del Sardinero, i hem vist el casino, el Campo del Sardinero (Racing), el Palau dels Esports i universitats. Hem sortit de Santander per la S-20 fins arribar a Santillana.

Havent dinat, a els 15:40h, hem sortit cap a les Coves del Castillo per la carretera local de Santillana. Teníem un prat al costat amb vaques. Hem agafat la CA-136, i després hem passat a l’autovia A-8 i E-70. Hem passat pel túnel Torrelavega, i vèiem boscos molt frondosos i verds, i també camps humanitzats. Llavors, hem trencat per la N-623 per anar a Vargas, que és on hi ha les Coves del Castillo. Després d’haver-les visitat, hem tornat cap a Santillana.

Cantàbria és de clima atlàntic i oceànic humit, amb moltes precipitacions repartides al llarg de l’any. El mar Cantàbric suavitza les temperatures, així no fa molta calor durant el dia i cau en picat a la nit. Així doncs, les temperatures màximes d’aquesta regió són de 30ºC i la mitjana està sota els 20ºC. Tot i així, com més a l’interior les temperatures es contrasten més: els hiverns són més freds, i els estius més calorosos. També augmenta la pluviositat, menys a la zona de Potes, amb només 700 mm de precipitacions anuals. No oblido dir que als pics de les muntanyes els hiverns són llargs i amb nevades freqüents, així que aquí ens apropem al clima de muntanya.

La costa cantàbrica es basa en el Mar Cantàbric. Aquest és un mar de transició entre els mars freds del nord i els temperats dels tròpics. Al nord, bufen vents molt forts a causa de les baixes pressions de les Illes Britàniques. La distància del vent constant fa que hi hagin moltes onades, això fa que el mar sigui molt agitat. Les onades més altes arriben als 9 metres d’altura, i hi ha moltes marees.

En la prehistòria, a Cantàbria s’utilitzava molt la marea alta. Els aliments es quedaven enganxats a la roca, i així els podien treure més fàcilment. El que es fa ara és buscar, per exemple petxines, quan hi ha marea baixa. Al Marc Cantàbric hi ha molts crustacis, tot i que al segle XV estava ple de balenes. Al Museu Marítim ens van explicar els tipus de pesca: pesca a pols, pesca de cerc, pesca de palangre... Els pescadors eren gent molt pobra, i algunes dones de la família eren “panchoneras”, és a dir, venedores ambulants que portaven el peix amb un barret al cap. La patrona dels pescadors és la Verge del Carme, que el seu dia és el 16 de juliol. També ens van explicar que hi havia confraries, que era com un gremi que s’ajudava amb els problemes i econòmicament (ja que abans no hi havia seguretat social). La confraria més antiga és la del Laredo, que està a Cantàbria. Les tècniques de conservació del peix eren la sal, el fumatge, el vinagre, l’assecat, l’escabetxat, el salaó... fins el segle XVIII. La conservació de les anxoves és molt important i es fa a Santoña.

 L’origen dels ports remunta el l’època dels romans, i el dels hams, l’àmfora, el morter... també. La Santa Maria, una de les caravel·les que es va utilitzar en el descobriment d’Amèrica, era de Juan de la Cosa, cartògraf cantàbric. Abans, els vaixells estaven fets de roure, i es construïen als Astilleros de Ribera, i calafataven el vaixell: feien que no es filtrés l’aigua.

Santander no té part medieval perquè l’any 1893 va explotar un vaixell que portava dinamita, i van morir més de 500 persones. L’any 1941, quan ja estaven pràcticament recuperats, un incendi va cremar els edificis antics.

Aquí vam veure un exemple de baixamar.

Les marees són els canvis del nivell del mar, produïts per l’acció gravitatòria del Sol i principalment de la Lluna. M’ha costat una mica entendre-ho però crec que és això: la massa de la Lluna fa força sobre la massa de l’aigua dels oceans i l’atrau. Quan el nivell de l’aigua ha pujat el màxim que podia, diem plenamar, en canvi, quan el nivell és mínim, diem baixamar. Dues plenamars estan separades per 12 hores 24 minuts, per tant, entre una plenamar i una baixamar hi ha 6 hores 12 minuts. En mars tancats, les marees es noten molt poc, però en mars oberts (Mar Cantàbric) i oceans, pot arribar a haver-hi varis metres de diferència. Nosaltres, al matí, hem passat per un lloc que estava ple d’aigua. A la tarda hi hem tornat i ja no n’hi havia, per tant totes les barques estaven ensorrades. La pressió atmosfèrica també influeix, en aquest cas diu marea atmosfèrica.

La marea puja i baixa dues vegades al dia, però com que un dia lunar és més llarg que un de solar (50 minuts més) la plenamar i la baixamar es produiran cada dia una mica més tard.

Horari de marees dels dies que vam estar a Cantàbria

Les marees el que fan és controlar la profunditat de l’aigua, i també controlen el moviment de peixos petits que serveixen d’aliment als més grans. Els peixos normalment s’alimenten a l’alba i a la posta del sol, per tant, els pescadors pesquen a hores determinades per poder capturar el màxim de peix possible. Les marees agafen molta energia cinètica de rotació. Per tant, es perd molta energia i frena el moviment de rotació de la Terra, tot i que es molt poc. S’ha d’anar en compte amb els vaixells, ja que si el deixes en un lloc hi ha sorra i comença a pujar la marea aquesta se te’l pot endur. Els pescadors han de pescar a hores determinades, i s’han de saber l’horari no fos cas que s’enduguessin un ensurt.  I com aquesta, moltes altres coses. Però també té coses bones: després de la marea alta, a la sorra queden molts crustacis i bivalves que són més fàcils de pescar.

Morena

La morena és un peix amb el cos fort en forma de serp, amb pell gruixuda,  boca grossa i dents agudes. Normalment mesura entre 60 i 100 cm, el seu cos és musculós, el cap és robust i curt, les brànquies estan clarament separades i reduïdes, les dents són llargues i fortes, normalment és marró xocolata amb traques grogues o blanques, i la seva pell és recoberta de mucositat. Es troba a les aigües costaneres, sobre fons rocallosos, i és solitària, ja que s’amaga molt als forats de les roques. És carnívora i depredadora nocturna, i menja cefalòpodes, crustacis i peixos petits. Es reprodueix en mesos d’estiu, i viu per tot el Mediterrani. Les morenes del nostre mar no són verinoses. 

Tauró gat

El tauró gat és un tauró molt comú al Mar Cantàbric. El seu cos és molt llarg i prim, i el musell és rodó i curt. Els mascles poden arribar a fer 1 metre i pesar 1 kg, tot i que els taurons gats normalment mesuren 80 cm i pesen 800 g. Tenen les vàlvules nasals desenvolupades i llises, i tenen cinc parells de brànquies. El seu color és gris rogenc o brunenc, amb taques fosques o més clares; i la cara és blanquinosa. El gat tauró és ovípar i els adults s’agrupen per sexes, i l’aparellament es du a terme a finals d’estiu.  Les femelles ponen entre 18 i 20 ous per temporada, i aquests es dipositen a àrees sorrenques. Les postes es fan de novembre a juliol, i els taurons recent nascuts mesuren entre 9 i 10 cm. Mengen crustacis, gasteròpodes, cefalòpodes...  I els trobem a fons sorrencs, o als fons d’algues coral·lines. És molt inofensiu.

Palau de la Magdalena

Tot seguit d’anar al Museu Marítim hem anat al Palau de la Magdalena. És l’edifici més emblemàtic de Santander, i no té un estil definit, tot i que és una obra eclètica, o sigui:  una barreja d’estils anglesos i francesos, amb elements típics de l’arquitectura de muntanya. El Palau es va començar a construir l’any 1908 pels Reis, i va ser la residència d’estiu d’Alfons XIII  fins el 1931.  Va ser dissenyada pels arquitectes Javier González Riancho i Gonzalo Bringas Vega, i a partir del 1932 s’utilitza a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. Té moltes xemeneies, amb unes 6000 finestres, està fet de pedra i és força simètric.

Després d’haver visitat el Palau, hem baixat per una carretera, veient tot el mar i Santander i anant a parar a una petita badia, on hi ha un espai de foques marines i de lleons marins, que està a l’altura del mar. Són molt monos! La platja es diu Playa del Camello perquè hi ha una pedra en forma de camell que sobresurt de l’aigua. Amb l’autocar hem passat el barri del Sardinero, on hem vist un Casino. També hem vist el camp de futbol del Ràcing i el Palau dels Esports, que té forma de balena i està recobert de titani.

A la tarda, hem anat a les Cuevas del Castillo. L’any 1903 Don Guermilio va descobrir art rupestre a la cova, i tres anys més tard ho va publicar. El príncep de Mònaco es va interessar i va pagar perquè s’hi fessin treballs arqueològics. A partir d’allà, es van anar descobrint totes les pintures rupestres. La cova és molt gran i humida,  i les pintures estan repartides per tota ella. Té una temperatura d’uns 13ºC i una humitat del 97%.

La formació d’aquestes coves és el modelat càrstic: en les muntanyes calcàries, l’aigua de la pluja es filtra fins crear un riu subterrani, aquesta aigua va erosionant, i quan ella “se’n va”, queda la cova. L’aigua que cau (amb la calcària) va gotejant fins formar les estalactites i les estalagmites. En aquesta cova hi ha moltes estalactites i estalagmites, però el que destaquen més son les pintures rupestres. Els prehistòrics utilitzaven les coves principalment per fer-hi vida, i també era el lloc ideal per poder mostrar les seves idees (amb l’art rupestre). Vivien al vestíbul o al principi de la cova, ja que quedaven protegits i els hi arribava la llum natural. A les Coves del Castillo hi ha hagut Neandertals, però els que feien art rupestre eren els homes de Cromanyó. Les pintures es van dibuixar durant el Paleolític superior (36.000 – 10.000 aC), i principalment hem vist cavalls, bisons, cérvols, mamuts... també hem vist un lloc ple de mans en negatiu (es pinta el contorn) i durant tota la cova hi ha punts com si volguessin fer un camí. Les teories dels punts són o bé per contar o per mostrar el recorregut d’un camí important. Utilitzaven el manganès i el carbó per fer figures negres, i l’òxid de ferro per fer les vermelles. Per pintar, utilitzaven un os buit que l’omplien de la pintura, bufaven, i sortia com a esprai. També trobem gravats que segurament es feien amb pedres esmolades. Segurament dibuixaven per enviar algun missatge a un ésser superior per tenir millor caça, o per fer algun ritual. És a dir, que no era motiu decoratiu.

La cova m’ha agradat molt. Mai havia vist art rupestre, així que m’ha impressionat que encara es conservi, dins del que cap, en molt bon estat. El que més em fascina és pensar que hem estat a un lloc que no fa tants anys en comparació de la vida de la Terra, hi havia els nostres avantpassats. No ho trobeu màgic?