Apèndix

Situació geogràfica

Cantàbria és una comunitat autònoma situada al nord d’Espanya, i limita amb el País Basc, amb Castella i Lleó, amb el Principat d’Astúries i amb el Mar Cantàbric. La seva capital és Santander. És una regió tan muntanyenca com costanera, i per això hi ha dues àrees geogràfiques:

-          Marina: valls baixes, àmplies i de formes suaus, amb una altitud menor als 500 metres, limitant al mar amb penya-segats i desembocadures

-          Muntanya: La Serralada Cantàbrica, un conjunt de muntanyes abruptes formades principalment per roca calcària, amb els cims més alts de 2500 metres als Picos de Europa.

El clima és de tipus marítim humit, amb precipitacions abundants i temperatures suaus. Els rius principals són el Deva, Pas, Nansa, Saja i Besaya.

Cantàbria es divideix en 102 municipis, cadascun amb diverses localitats i aquests amb barris.

En l’economia, el sector primari només ocupa el 5,8% de la població activa, principalment basant-se en la ramaderia. Es conrea blat de moro, patates i hortalisses, la pesca és important, així com la mineria de zinc. El sector secundari ocupa el 30,4% de la població, i bàsicament és construcció. El sector terciari és el més important, amb el 63,8% de la població activa.

El president de Cantàbria és el Miguel Angel Revilla Roiz. 

- Províncies i mars que limiten amb Cantàbria

- Mapa polític de Cantàbria




















- Mapa físic de Cantàbria

MUNICIPIS IMPORTANTS

Potes: és un poble de la Comunitat Autònoma de Cantàbria. És el poble més petit de la comarca de Liébana, i és la seva capital. Hi viuen unes 1600 persones i l’alcalde es diu Francisco Javier Gómez Ruiz. Té una superfície de 7,7 km², i el codi postal és 39584.

Comillas: és un municipi de la Comunitat Autònoma de Cantàbria. Es troba a la comarca de la Costa Ocidental. Limita amb el Mar Cantàbric al nord, té una superfície de 18,6 km² i 2460 habitants. Com a monument aquitectònic important trobem “El Capricho” d’Antoni Gaudí.

San Vicente de Barquera: és un municipi de Cantàbria, que limita amb el seu mar. És un municipi molt turístic, i el 80% d’aquest pertany al Parc Natural d’Oyambre. Té una població de 4530 habitants aproximadament, i s’estén per una superfície de 41,5km². Totes les festes, costums i tradicions de San Vicente de Barquera estan relacionades amb el mar. 

Santander: és la capital de la província i comunitat autònoma de Cantàbria. La van conèixer els romans com “Portus Victoriae”, té una superfície de 35km² i uns 181.600 habitants. A Santander hi ha un port i aeroport importants, la Universitat Internacional Méndez Pelayo, la “Iglesia Catedral de Nuestra Señora de la Asunción”, el Palau de la Magdalena, els edificis del passeig marítim de Pereda, el Banco Santander… I al segle XX un gran incendi va destrossar casi tot el nucli antic.

Santillana de Mar: és un poble de la Comunitat Autònoma de Cantàbria. Està a la costa occidental de Cantàbria, i té molta importància històrica – artística, ja que hi ha la Cova d’Altimira i la Col·legiata de Santillana de Mar, que és una església del segle XII. També té un zoològic i un jardí botànic, el Museu de la Inquisició, el Museu Diocesà Regina Coeli, el Museu de Jesús Otero… Té una superfície de 28,46km². És un focus de visites de Cantàbria, molt visitat i atractiu.

Bilbao: és la capital i la ciutat més gran del País Basc. Té una superfície de 41,26km² i uns 353.300 habitants. Hi ha un important port a les ribes del riu Nerbion, i els municipis de l’àrea s’estenen fins el port de Biscaia. És una ciutat molt turística, hi ha el famós Museu Guggenheim, el Museu Marítim...




Gràfiques

En el viatge d'anada, vam anar apuntant a cada punt on paràvem quants quilòmetres havíem fet, amb quant de temps, la velocitat... I aquesta és la gràfica que m'ha sortir relacionant l'espai recorregut i el temps fet. 

En aquesta gràfica he plasmat la velocitat mitja de l'autocar. Els espais buits es refereixen a que estàvem descansant. 

Dia 5 (13 de maig de 2011)

Ens queda tot un dia per endavant amb autocar... Hem de Santillana a les 9:20h, i a les 11:30h aproximadament hem arribat a Bilbao.

Ho trobo molt curiós! :)

Bilbao és la capital de la seva província, Bizkaia, i també del País Basc. És un dels grans centres industrials d’Espanya (amb Madrid i Barcelona). L’àrea metropolitana de Bilbao té més de 900.000 habitants, estenent-se pel riu Nerbion.  El nucli està envoltat de dues cadenes muntanyoses d’uns 400 metres. He trobat que és una ciutat gran, moderna, bonica, poblada i transitada, semblant a Barcelona. Una de les diferències són les boques del metro: aquestes són com uns túnels que s’enfonsen al terra.

Puppy, el defensor del Guggenheim

Un dels edificis més representatius de la ciutat és el Guggenheim. Aquest, per fora es espectacular. L’estructura és del tot rebuscada, com màgica. Està fet de pedra, cristall i titani, per Frank Gehry. Està il·luminat per la llum solar, ja que les parets són vidres, amb una mena d’estructures que aguanten el museu. Té diverses plantes, i columnes blanques, algunes altes, altres baixes... El museu es va dissenyar per Frank Gehry i tots els seus ajudants, i es va obrir al públic l’any 1997. Té exposicions d’art de la fundació Guggenheim i exposicions itinerants. És un dels edificis postmoderns més espectaculars del món, i no hi ha cap forma plana en la seva estructura. Vist des del riu, té la forma d’un vaixell homenatjant la ciutat. Els panells s’assemblen a les escates d’un peix, tot i que vist des de dalt l’edifici té forma de flor. A l’entrada del museu hi ha una escultura gegant feta de flors que representa el Puppy, un gos que defensa el Museu. Està fet per Jeff Koons l’any 1992.

Guggenheim

Frank Gerhy és l’arquitecte que va dissenyar el Museu, com he dit abans dues vegades. Va néixer a Canadà el 1929, i es va graduar l’any 1954, començant a treballar a l’estudi de Victor Gruen. Va dedicar un any al servei militar, i quan va tornar va ser admès a l’Escola de Disseny de la Universitar de Harvard per estudiar urbanisme. L’any 1961, ja casat i amb dues filles, va anar a viure a París, treballant a l’estudi d’André Rémonder. Va estar-s’hi un any, i va estudiar obres d’arquitectes francesos i europeus,  així com les esglésies romàniques franceses. Quan va tornar a Los Angeles, va obrir el seu propi despatx d’arquitectura. Va anar desenvolupant el seu estil personal, guanyant reconeixement nacional i internacional. Ell utilitza materials inacabats, utilitza formes geomètriques simples,   creant formes més complexes. 

Biodos luminosos

La primera sala on hem anat és d’unes construccions gegants de ferro que formen laberints que no s’acaben mai. Estrany, però curiós. Hem de descriure una obra, i jo he triat “Biodos luminosos” de Jenny Holder, de l’any 1997. Tracta de 9 columnes molt llargues, plenes de bombetes LED (utilitzades amb la publicitat). Per davant són vermelles, i per darrere blaves. Hi ha paraules universals, en anglès, castellà i basc, i les frases abans eren per fer una recaudació del SIDA.  

També m’ha impressionat una sala molt gran que hi havia unes 40 teles diverses i 40 tipus diferents de cadires, una per cada tele. A aquesta hi havia gent, segurament musulmana, parlant amb molts idiomes. Els subtítols estaven en anglès, i jo m’he assegut a escoltar la història d’un noi que explicava que hi havia uns nens que es ficaven amb ell, però que gràcies al seu germà gran no ho feien tant. Em sembla que molta gent de les teles parlava sobre la immigració. 

L'ascensor del Museu.

Després de visitar el Museu Guggenheim, i de fer una estona més d’autocar, hem anat a dinar a l’àrea de servei de Arriorriaga a les 13:35h. Hem menjat, tornat a l’autocar i a les 16:25 hem parat a una àrea de servei del País Basc, per descansar una mica. A les 18:30 hem fet el mateix però a Aragó, i a les 20:30 ja estàvem a Catalunya. Resulta que en autocars que es porten nens s’ha de parar al cap d’unes hores determinades (1:30h-2h). Hem arribat a Barcelona a les 23:00h aproximadament. I tot torna a ser el mateix. Com sempre.

El viatge ha estat molt bonic, m’ha agradat molt tot el que hem visitat en general, sobretot les coves. La llàstima ha sigut els problemes que hi ha hagut al grup, la divisió, que ens ho podríem haver estalviat entre tots per haver fet d’aquest viatge un viatge perfecte. 

Dia 4 (12 de maig de 2011)

Buff… Avui la Clàudia i jo no hem començat el dia gairebé. Ens hem adormit i hem arribat vint minuts tard a esmorzar! Un desastre! Hem sortit cap a les coves d’Altimira a les 9:15h. Com que estan dins del municipi de Santillana de Mar, només hem hagut de fer cinc minuts d’autocar. Quan hem arribat, ens hem hagut d’esperar deu minuts perquè obrissin. Després de la visita, hem fet una gimcana pel poble. O sigui, que hem estat tot el matí per Santillana. A la tarda no. Hem sortit a les 15:30h per la CA-136 cap anar a “El Soplao”. Tenim cases al costat, i veiem muntanyes. Tornem a passar pel riu Sajà, i canviem de carretera per anar a l’autovia E-70 i A-8. el paisatge segueix sent sempre el mateix. Estem a l’autovia del Cantábrico, i en un punt veiem la marea baixa. Canviem a la C-181 Puenteanissa, que és una carretera estreta i petita, amb ovelles. Arribem a un poblet i pugem per la muntanya, on hi ha moltes corbes. Hem arribat a les 16.25h.

Tot el sostre estava ple d'estalactites.

Les coves del Soplao són molt boniques. Són molt grans, i estan plenes de estalactites i estalagmites. Es van formar com les coves del Castillo, amb l’anomenat modelat càrstic: : en les muntanyes calcàries, l’aigua de la pluja es filtra fins crear un riu subterrani, aquesta aigua va erosionant, i quan ella “se’n va”, queda la cova. L’aigua que cau (amb la calcària) va gotejant fins formar les estalactites i les estalagmites. A diferència del Castillo, al Soplao no hi ha pintura rupestre i les estalagmites i estalactites són brutals. N’està ple, i són blanques, que és sinònim de puresa. Té uns 20 km de longitud, però només 6 estàn oberts al públic. Aquestes coves es van crear a l’etapa del Mesozoic, fa 240 milions d’anys. La cova va ser descoberta accidentalment pels miners, i es va aprofitar per l’extracció de minerals. Després de dècades d’explotació minera, l’any 1975 van descobrir la importància geològica que tenia. L’any 2005 el govern cantàbric la va obrir al públic. Al segle XIX, demanaven molt zinc i plom, i molts estrangers van anar a Cantàbria. Pió Jusué i Barreda va aventurar sobre calamines a la costa Cantàbrica (les calamines són zinc fos), i el Grupo Minero La Florida, va arribar a 1855 a Cantàbria per explotar-la. L’any 1857, la reina Isabel II va deixar al grup l’explotació minera de zinc “La Isidra”. A través del túnel de la Isidra, els miners van descobrir que hi havia una cova. Al principi no va agradar, ja que suposava una absència de mineral. Però la van utilitzar com a punt de comunicació, i per transportar persones, animals...  Van respectar la cova, fins que van veure que tenia molta importància geològicament.

Les excèntriques, desafiant la gravetat

Com he dit abans, hi ha molts elements geològics. Està ple d’estalactites i d’estalagmites per tot arreu. El que més m’ha impressionat són les excèntriques, son un tipus d’estalactites que desafien la gravetat, perquè van desviades, cap a la dreta, esquerra, diagonal... també hi ha “draperies” que són com llençols translúcids al sostre.

La cova està dividida en diverses galeries: 

La Galería de los Fantasmas, la Galería Gorda, la Galería del Falso Suelo, la Galería del Campamento...  a mi m'ha agradat molt una galeria que estava tot el sostre ple d’excèntriques, i em sembla que es deia Galería de la Ópera, ja que posaven música d’aquest tipus i tota la situació era molt bonica.

 

Els famosos bisons

A la tarda hem anat al Soplao, i al matí al Museu de les coves d’Altimira. Allà, he pogut esbrinar que: el material més utilitzat era el sílex, el foc era essencial per viure, i al Paleolític Superior vivien o bé a coves o bé a cabanyes a l’aire lliure. Alguns exemples de coves són la Cueva del Marín, la Cueva de la Garma, la Cueva del Otero... Per utilitzar les pells, escorxaven els animals amb un ganivet de sílex. Després, assecaven la pell i ja estava llesta per utilitzar. La vida quotidiana es basava en la caça, la pesca i la recol·lecció. Els materials més usats eren les pedres, ossos, banyes, pells... I a les coves d’Altimira hi habitaven Homo Sapiens Sapiens. Va ser habitada fa 22000 anys i se sap que fa 13000 ja no s’utilitzava. Són patrimoni des de l’any 1985 i l’art rupestre més representatiu eren bisons policromats, o sigui, de diversos colors, dibuixats fa 14500 anys. Aprofitaven el volum i les formes de les coves per dibuixar, i es creu que els dibuixos eren de caràcter ritual, no de caràcter decoratiu.

Hem vist un cérvol representat a mida real, i també signes i símbols que no sabem què volen dir. Les mans, tant en positiu (pinta el palmell de la mà) com en negatiu (pinta el voltant de la mà) eren molt freqüents. Utilitzaven diverses tècniques, com la del tamponat, que consisteix en dibuixar el contorn dels animals amb punts, o el gravat estirat, perquè les figures tinguessin més volum i moviment. També hem vist una cosa molt poc freqüent i misteriosa: màscares amb relleu. La caça era imprescindible, i d’ella obtenien aliments, pells, tendons... La dieta, es basava, entre altres coses, en peix, marisc, avellanes, móres, i glans. Les arrels, les tiges, les fulles, els fruits... eren els principals recursos vegetals. Van perfeccionar la costura, per poder confeccionar peces de vestir. Feien abrics, caputxes, pantalons, i ho decoraven amb dents i petxines. La densitat de la població era baixa.

A mi m’ha agradat molt el Soplao, perquè és fascinant veure tantes estalactites i estalagmites juntes, tot tan gran i màgic... i el Museu d’Altimira com a museu dóna molta informació, però la reproducció de la cova ho he trobat molt artificial, encara que entenc que és difícil d’aconseguir. Tot i així, he après molt!

A Santillana hi ha un edifici molt important: La Colegiata de Santa Juliana. És un dels monuments romànics més importants de la regió, i es basa en l’any 870. el claustre era el nucli del monestir medieval, durant els segles XI al XII. Artesans van anar construint La Colegiata amb pedres. Les columnes tenien principalment un  motiu decoratiu, amb escenes de l’Antic i del Nou Testament. També trobem motius vegetals i escenes bíbliques, i els contraforts eren d’art romànic i gòtic. L’església, per dins, és d’estil gòtic, amb les pedres grises i arcs de mig punt. Hi ha un retaule gòtic policromat a l’absis, i és molt gran, daurat i amb escenes bíbliques. Hi ha molta irregularitat en les pedres, i l’estructura de l’església és: tres absis amb tres naus, seguint el model de l’església de Fómista (Palencia) i del romànic internacional. És molt bonica! 

La Colegiata de Santa Juliana

 

Dia 3 (11 de maig de 2011)

La classe al Museu Marítim

Avui hem marxat cap a Santander a les 9:20h aproximadament. Hem anat per una carretera local i teníem turons, prats i arbres al voltant. Hem agafat l’E-70 per arribar a Santander. Hem travessat el riu Sajà. Després, tot el paisatge era molt semblant: prats, algunes cases, arbres al voltant... Fins que hem arribat a les 10:05h. Hem anat al Museu Marítim del Cantàbric, i ens hem estat allà fins les 12:00h. Després, hem anat al Palau de la Magdalena. Per fer-ho, hem travessat tota la platja, que formava com un petit golf. Hem arribat a la península de la Magdalena, i hi hem entrat. Hem passejat una estona per l’asfalt fins que una pujada ens ha dut al Palau, que està en una superfície d’herba, amb arbres més lluny. Hem observat una mica el Palau per fora i després hem visitat un espai de foques i de lleons marins. Aquest espai estava situat a la platja del Camello, Quan tornàvem, hem passat per la platja del Sardinero, i hem vist el casino, el Campo del Sardinero (Racing), el Palau dels Esports i universitats. Hem sortit de Santander per la S-20 fins arribar a Santillana.

Havent dinat, a els 15:40h, hem sortit cap a les Coves del Castillo per la carretera local de Santillana. Teníem un prat al costat amb vaques. Hem agafat la CA-136, i després hem passat a l’autovia A-8 i E-70. Hem passat pel túnel Torrelavega, i vèiem boscos molt frondosos i verds, i també camps humanitzats. Llavors, hem trencat per la N-623 per anar a Vargas, que és on hi ha les Coves del Castillo. Després d’haver-les visitat, hem tornat cap a Santillana.

Cantàbria és de clima atlàntic i oceànic humit, amb moltes precipitacions repartides al llarg de l’any. El mar Cantàbric suavitza les temperatures, així no fa molta calor durant el dia i cau en picat a la nit. Així doncs, les temperatures màximes d’aquesta regió són de 30ºC i la mitjana està sota els 20ºC. Tot i així, com més a l’interior les temperatures es contrasten més: els hiverns són més freds, i els estius més calorosos. També augmenta la pluviositat, menys a la zona de Potes, amb només 700 mm de precipitacions anuals. No oblido dir que als pics de les muntanyes els hiverns són llargs i amb nevades freqüents, així que aquí ens apropem al clima de muntanya.

La costa cantàbrica es basa en el Mar Cantàbric. Aquest és un mar de transició entre els mars freds del nord i els temperats dels tròpics. Al nord, bufen vents molt forts a causa de les baixes pressions de les Illes Britàniques. La distància del vent constant fa que hi hagin moltes onades, això fa que el mar sigui molt agitat. Les onades més altes arriben als 9 metres d’altura, i hi ha moltes marees.

En la prehistòria, a Cantàbria s’utilitzava molt la marea alta. Els aliments es quedaven enganxats a la roca, i així els podien treure més fàcilment. El que es fa ara és buscar, per exemple petxines, quan hi ha marea baixa. Al Marc Cantàbric hi ha molts crustacis, tot i que al segle XV estava ple de balenes. Al Museu Marítim ens van explicar els tipus de pesca: pesca a pols, pesca de cerc, pesca de palangre... Els pescadors eren gent molt pobra, i algunes dones de la família eren “panchoneras”, és a dir, venedores ambulants que portaven el peix amb un barret al cap. La patrona dels pescadors és la Verge del Carme, que el seu dia és el 16 de juliol. També ens van explicar que hi havia confraries, que era com un gremi que s’ajudava amb els problemes i econòmicament (ja que abans no hi havia seguretat social). La confraria més antiga és la del Laredo, que està a Cantàbria. Les tècniques de conservació del peix eren la sal, el fumatge, el vinagre, l’assecat, l’escabetxat, el salaó... fins el segle XVIII. La conservació de les anxoves és molt important i es fa a Santoña.

 L’origen dels ports remunta el l’època dels romans, i el dels hams, l’àmfora, el morter... també. La Santa Maria, una de les caravel·les que es va utilitzar en el descobriment d’Amèrica, era de Juan de la Cosa, cartògraf cantàbric. Abans, els vaixells estaven fets de roure, i es construïen als Astilleros de Ribera, i calafataven el vaixell: feien que no es filtrés l’aigua.

Santander no té part medieval perquè l’any 1893 va explotar un vaixell que portava dinamita, i van morir més de 500 persones. L’any 1941, quan ja estaven pràcticament recuperats, un incendi va cremar els edificis antics.

Aquí vam veure un exemple de baixamar.

Les marees són els canvis del nivell del mar, produïts per l’acció gravitatòria del Sol i principalment de la Lluna. M’ha costat una mica entendre-ho però crec que és això: la massa de la Lluna fa força sobre la massa de l’aigua dels oceans i l’atrau. Quan el nivell de l’aigua ha pujat el màxim que podia, diem plenamar, en canvi, quan el nivell és mínim, diem baixamar. Dues plenamars estan separades per 12 hores 24 minuts, per tant, entre una plenamar i una baixamar hi ha 6 hores 12 minuts. En mars tancats, les marees es noten molt poc, però en mars oberts (Mar Cantàbric) i oceans, pot arribar a haver-hi varis metres de diferència. Nosaltres, al matí, hem passat per un lloc que estava ple d’aigua. A la tarda hi hem tornat i ja no n’hi havia, per tant totes les barques estaven ensorrades. La pressió atmosfèrica també influeix, en aquest cas diu marea atmosfèrica.

La marea puja i baixa dues vegades al dia, però com que un dia lunar és més llarg que un de solar (50 minuts més) la plenamar i la baixamar es produiran cada dia una mica més tard.

Horari de marees dels dies que vam estar a Cantàbria

Les marees el que fan és controlar la profunditat de l’aigua, i també controlen el moviment de peixos petits que serveixen d’aliment als més grans. Els peixos normalment s’alimenten a l’alba i a la posta del sol, per tant, els pescadors pesquen a hores determinades per poder capturar el màxim de peix possible. Les marees agafen molta energia cinètica de rotació. Per tant, es perd molta energia i frena el moviment de rotació de la Terra, tot i que es molt poc. S’ha d’anar en compte amb els vaixells, ja que si el deixes en un lloc hi ha sorra i comença a pujar la marea aquesta se te’l pot endur. Els pescadors han de pescar a hores determinades, i s’han de saber l’horari no fos cas que s’enduguessin un ensurt.  I com aquesta, moltes altres coses. Però també té coses bones: després de la marea alta, a la sorra queden molts crustacis i bivalves que són més fàcils de pescar.

Morena

La morena és un peix amb el cos fort en forma de serp, amb pell gruixuda,  boca grossa i dents agudes. Normalment mesura entre 60 i 100 cm, el seu cos és musculós, el cap és robust i curt, les brànquies estan clarament separades i reduïdes, les dents són llargues i fortes, normalment és marró xocolata amb traques grogues o blanques, i la seva pell és recoberta de mucositat. Es troba a les aigües costaneres, sobre fons rocallosos, i és solitària, ja que s’amaga molt als forats de les roques. És carnívora i depredadora nocturna, i menja cefalòpodes, crustacis i peixos petits. Es reprodueix en mesos d’estiu, i viu per tot el Mediterrani. Les morenes del nostre mar no són verinoses. 

Tauró gat

El tauró gat és un tauró molt comú al Mar Cantàbric. El seu cos és molt llarg i prim, i el musell és rodó i curt. Els mascles poden arribar a fer 1 metre i pesar 1 kg, tot i que els taurons gats normalment mesuren 80 cm i pesen 800 g. Tenen les vàlvules nasals desenvolupades i llises, i tenen cinc parells de brànquies. El seu color és gris rogenc o brunenc, amb taques fosques o més clares; i la cara és blanquinosa. El gat tauró és ovípar i els adults s’agrupen per sexes, i l’aparellament es du a terme a finals d’estiu.  Les femelles ponen entre 18 i 20 ous per temporada, i aquests es dipositen a àrees sorrenques. Les postes es fan de novembre a juliol, i els taurons recent nascuts mesuren entre 9 i 10 cm. Mengen crustacis, gasteròpodes, cefalòpodes...  I els trobem a fons sorrencs, o als fons d’algues coral·lines. És molt inofensiu.

Palau de la Magdalena

Tot seguit d’anar al Museu Marítim hem anat al Palau de la Magdalena. És l’edifici més emblemàtic de Santander, i no té un estil definit, tot i que és una obra eclètica, o sigui:  una barreja d’estils anglesos i francesos, amb elements típics de l’arquitectura de muntanya. El Palau es va començar a construir l’any 1908 pels Reis, i va ser la residència d’estiu d’Alfons XIII  fins el 1931.  Va ser dissenyada pels arquitectes Javier González Riancho i Gonzalo Bringas Vega, i a partir del 1932 s’utilitza a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo. Té moltes xemeneies, amb unes 6000 finestres, està fet de pedra i és força simètric.

Després d’haver visitat el Palau, hem baixat per una carretera, veient tot el mar i Santander i anant a parar a una petita badia, on hi ha un espai de foques marines i de lleons marins, que està a l’altura del mar. Són molt monos! La platja es diu Playa del Camello perquè hi ha una pedra en forma de camell que sobresurt de l’aigua. Amb l’autocar hem passat el barri del Sardinero, on hem vist un Casino. També hem vist el camp de futbol del Ràcing i el Palau dels Esports, que té forma de balena i està recobert de titani.

A la tarda, hem anat a les Cuevas del Castillo. L’any 1903 Don Guermilio va descobrir art rupestre a la cova, i tres anys més tard ho va publicar. El príncep de Mònaco es va interessar i va pagar perquè s’hi fessin treballs arqueològics. A partir d’allà, es van anar descobrint totes les pintures rupestres. La cova és molt gran i humida,  i les pintures estan repartides per tota ella. Té una temperatura d’uns 13ºC i una humitat del 97%.

La formació d’aquestes coves és el modelat càrstic: en les muntanyes calcàries, l’aigua de la pluja es filtra fins crear un riu subterrani, aquesta aigua va erosionant, i quan ella “se’n va”, queda la cova. L’aigua que cau (amb la calcària) va gotejant fins formar les estalactites i les estalagmites. En aquesta cova hi ha moltes estalactites i estalagmites, però el que destaquen més son les pintures rupestres. Els prehistòrics utilitzaven les coves principalment per fer-hi vida, i també era el lloc ideal per poder mostrar les seves idees (amb l’art rupestre). Vivien al vestíbul o al principi de la cova, ja que quedaven protegits i els hi arribava la llum natural. A les Coves del Castillo hi ha hagut Neandertals, però els que feien art rupestre eren els homes de Cromanyó. Les pintures es van dibuixar durant el Paleolític superior (36.000 – 10.000 aC), i principalment hem vist cavalls, bisons, cérvols, mamuts... també hem vist un lloc ple de mans en negatiu (es pinta el contorn) i durant tota la cova hi ha punts com si volguessin fer un camí. Les teories dels punts són o bé per contar o per mostrar el recorregut d’un camí important. Utilitzaven el manganès i el carbó per fer figures negres, i l’òxid de ferro per fer les vermelles. Per pintar, utilitzaven un os buit que l’omplien de la pintura, bufaven, i sortia com a esprai. També trobem gravats que segurament es feien amb pedres esmolades. Segurament dibuixaven per enviar algun missatge a un ésser superior per tenir millor caça, o per fer algun ritual. És a dir, que no era motiu decoratiu.

La cova m’ha agradat molt. Mai havia vist art rupestre, així que m’ha impressionat que encara es conservi, dins del que cap, en molt bon estat. El que més em fascina és pensar que hem estat a un lloc que no fa tants anys en comparació de la vida de la Terra, hi havia els nostres avantpassats. No ho trobeu màgic?

Dia 2 (10 de maig de 2011)

Avui hem sortit a les 9:35h de Santillana de Mar, després d’esmorzar. Per sortir, hem agafat una carretera local. Als costats teníem pobles i boscos, i  anàvem en direcció Astúries. Hem arribat a un poble que es diu Unquera i que és famós per les seves corbates. Hem agafat l’autovia i teníem pobles, boscos, turons... al voltant. Els arbres principalment eren eucaliptus i hi havia molts arbustos. A estones vèiem el mar al fons, que en realitat era la marea alta. Hem entrat a la Comunitat d’Astúries, i aquí les muntanyes són més altes i verdes i el clima més humit. Al costat teníem el Desfiladero de la Hermida, que porta a Potes. A la dreta teníem el riu Deva, i estàvem envoltats de muntanyes molt altes amb arbustos verds. Hi havia moltes corbes i la carretera era molt estreta. Hem anat a parar la Vall del Liébana, i poc després hem arribat a Potes. De potes hem tingut uns 20 minuts per arribar a Fuente Dé, i vèiem els Picos de Europa al fons. Després de pujar el telefèric i visitar les muntanyes, hem anat a dinar a Potes. A 3 km, hi ha Sotama. Allà hem anat al Museu d’Interpretació dels Picos de Europa i després d’això hem anat a Comillas. Aquest municipi està al costat del mar, i hem pogut veure la diferència de marees. Hem estat uns 20 minuts mitja hora visitant els edificis més importants de Comillas, que són el Capricho, el Palau de Sobrellano... i després ja hem tornat cap a Santillana, que està a uns 20 minuts de Comillas.

Els congostos són petites valls entre muntanyes abruptes que s’han format gràcies a l’aigua. El glaç de dalt de les muntanyes es desfà, i l’aigua comença a baixar, erosionar  i furgar el sòl. Al cap de molts anys, es forma un tall o forat, que és el congost. Per anar a Potes, nosaltres hem hagut de travessar-ne un: El Desfiladero de la Hermida. Aquest té 21 quilòmetres de longitud, i és el congost més llarg d’Espanya. Uneix la muntanya amb el mar, i és un  bon lloc per passejar. 

Els Picos de Europa són un conjunt de muntanyes que trobem a Cantàbria, i  és un dels Parcs Nacionals més visitats d’Espanya. Estan formats principalment per roca calcària, és a dir, per carbonat de calci. Els Picos d’Europa estan dins d’Astúries, de Cantàbria i de Lleó, i abans es deien Muntanyes de Covadonga. Ocupen unes 65000 hectàrees i estan dividits en:

El Massís Occidental o “Cornión”:  està delimitat per el riu Sella i Dobra a l’oest; i el Cares a l’est. Es troba a les províncies d’Astúries i Lleó. Aquesta part va ser el primer Parc Nacional d’Espanya, des de l’any 1918. 

El Massís Central o “Urrieles” : està delimitat pels rius Cares i Duje. És la part amb els pics més alts, el que més és el Torrecerredo. Es troba a les províncies d’Astúries, Castella i Lleó i Cantàbria.

El Massís Oriental o “Ándara” : està delimitat pel riu Duje a l’oest; i el riu Deva a l’est. Es troba a les comunitats d’Astúries i de Cantàbria, i és la zona amb els pics més baixos.  Hi trobem restes d’explotacions mineres. Nosaltres vam visitar aquesta part dels Picos de Europa.

Entre les pics més importants trobem: la Torre Santa, a la zona de Cornión, que té 2596m d’altura. A la zona d’Urrieles, el pic més alt i també de totes les muntanyes és el Torreceredo, amb 2648 metres d’altitud. El punt més baix dels Picos de Europa és la desembocadura del riu Ordon, a 70 metres sobre el nivell del mar. El Pico Urdillo s’utilitza molt per escalar a l’estiu.

Nosaltres vam visitar 3 llacs. Aquest és un d'ells.

Als Picos de Europa hi ha moltes coves, avencs, rius i llacs subterranis, ja que la calcària és un mineral on l’aigua es pot filtrar fàcilment. Els avencs són pous subterranis formats a partir de la dissolució i la filtració de l’aigua. També hi trobem estalactites i estalagmites.

La calcària es va formar durant l’etapa carbonífera als mars tropicals. Les zones baixes dels mars eren zones càlides, i es va barrejar el carbonat de calci amb fòssils. La conseqüència d’aquesta mescla va ser la calcària, després d’haver-se assecat i solidificat. La calcària es va dipositar la sorra, i amb l’aigua van començar a germinar llavors.

Els Picos d’Europa és l’únic Parc Natural en que hi ha municipis (uns 200) i que hi viu gent (unes 1400).

Segons l’altura dels Picos d’Europa, aquests es divideixen en vàries parts:

La Zona alpina: és la zona de més de 2500 metres. Els hiverns són molt llargs, i la neu impedeix que creixin arbres. La poca vegetació està formada per arbustos, i principalment hi trobem roca i gel.

La Zona subalpina: va dels 1800 als 2500 metres. Hi trobem principalment ginestes, molta varietat de flors i prats. També hi trobem flora de pedregars, que vol dir que està entre les pedres.

La Zona muntanyenca o atlàntica: va dels 800 als 1800 metres. La flora principalment es basa en roures i faigs.

La Zona “colino” o mediterrània: va dels 0 als 800 metres. Hi trobem principalment castanyers, freixes i alzines.

Als Picos d’Europa hi trobem molts minerals, com l’esfalerita, la galena, l’atzurita, la malaquita, la fluorita...

L’animal més característic dels Pics d’Europa és l’isard, que es troba en les zones més altes. Nosaltres n’hem vist dos, però són difícils de trobar-los. En zones més fàcils d’arribar hi ha l’ós, la guineu, el llop, el cérvol, el porc senglar... també hi ha molta varietat d’aus: trobem els grans rapinyaries, com l’àguila real, la ratonera, el voltor comú, la gralla de bec vermell, el corb, l’ “urogayo”, que està en perill d’extinció... Hi ha molta fauna aquàtica:  les llúdrigues, les truites, els salmons, les anguiles, els crancs, el “martín pescador”... Dos animals característics d’allà són: la salamandra cuallarga, que viu als cursos alts dels rius, a zones muntanyoses de clima suau. També trobem el “desmán ibérico” o també conegut com a rata d’aigua, es troba a zones tranquil·les, on l’aigua és molt pura. Fa uns 12-13 cm de cos i 15 de cua. 

Havent dinat, hem anat al Museu del Parc Nacional de Comillas. Allà és on ens han explicat tot sobre els Pics, com es van formar, la flora, la fauna... perquè nosaltres quan hi hem anat al matí d’animals només hem vist un parell d’isards i àguiles, i de flora arbustos i herbes.

Després del Museu, hem anat a Comillas. No hi hem estat gaire, però hem pogut veure per fora els edificis més importants: El Palau de Sobrellano i el Capricho.

El Capricho és un edifici que es va construir entre l’any 1883 i 1885 per l’arquitecte Cascante Colom, tot i que el projecte és d’Antoni Gaudí. Aquest i el marquès de Comillas, que era català, eren molt amics. Un parent del marquès, Máximo Díaz de Quijano, volia tenir una casa d’estiueig al costat del Palau de Sobrellano o del marquès, i aquest li va demanar a Gaudí de fer el projecte del Capricho. Dins de l’estil de l’època, l’edifici no agradava, i un home el va comprar per molt pocs diners. Poc després, el va vendre al govern de Cantàbria, que com que necessitava diners, el va vendre a Japó per molts milions de pessetes. Els japonesos volien transportar El Capricho al seu país, però el govern cantàbric s’hi va negar. Així que van obrir un restaurant, i ara, si vols visitar l’edifici per dins, s’ha de pagar: 5€ els adults i 2,5€ els nens. Nosaltres no hem pogut entrar, i moltes persones que també hi eren s’han queixat i han dit que era lamentable que no es pogués visitar. Malgrat nosaltres no hem dit res, també pensem això.

El Capricho és de planta allargada, i la façana està feta de maó amb tires de ceràmica decorada. També hi ha ferro forjat a les baranes de les terrasses i els balcons. Com a decoració destaquen els motius florals i la fulla de gira-sol. Es barreja l’estil gòtic i el modernisme, i es molt bonic tot i que nosaltres no l’hem pogut veure molt bé. 

Podem veure El Capricho complet.

Com tots sabem, l’Antoni Gaudí va ser un arquitecte rellevant i molt important. Va néixer a Reus l’any 1852. L’any 1868 es va traslladar a Barcelona per estudiar arquitectura, que era la seva gran passió. Les seves primeres obres estan influïdes pel neogòtic, el mudèjar i el barroc, fins que va descobrir el seu estil propi amb el modernisme. Es fixava en la natura i les formes de la geometria, i va desenvolupar una nova tècnica, el trencadís. Cap el 1880 li van encarregar que fes els mobles del Palacio del Sobrellano. Del 1883 al 1990 va anar descobrint el seu estil propi, amb diversos edificis, com la Casa Vicens, al barri de Gràcia. Va conèixer Güell, que es va casar amb Isabel López, filla del marquès de Comillas, i es van fer molt amics. En aquells temps també va fer El Capricho. Com a altres edificis importants: el 1883 es va fer càrrec de la Sagrada Família aconsellat per Joan Martorell, del 1904 al 1906 la Casa Batlló, del 1906 al 1911 La Pedrera... Va morir el 1926 atropellat per un tramvia a Barcelona.

El Palau de Sobrellano, de lluny.

El Palau de Sobrellano és obra de l’arquitecte Joan Martorell, encarregat pel marquès de Comillas. El va acabar de construir l’any 1888. Està fet principalment de marbre, i és d’estil neogòtic, de planta rectangular, i a dins hi ha mobles de Gaudí. Al costat del Palau hi ha una capella molt bonica que és gòtica amb escultures modernistes, però nosaltres tampoc l’hem vista. 

Joan Martorell, l’arquitecte del Palau de Sobrellano, va néixer a Barcelona l’any 1833. L’any 1876 va començar a desenvolupar el seu estil gòtic, i va ser un dels professors de Gaudí. Martorell va fer molts edificis a Barcelona: el monestir de Pedralbes, la cúpula de la Mercè, el convent de les Saleses...  i entre tots aquests edificis, el Palacio de Sobrellano.

La conclusió que trec de tot això és que els edificis més significatius de Comillas són tots d’arquitectes catalans, i és lògic ja que el marquès de Comillas ho era.

Dia 1 (9 de maig de 2011)

Hola! Avui hem marxat cap a Cantàbria des de Joanic a les 7:30h del matí. Hem sortit de Barcelona per la Ronda de Dalt, i hem agafat la carretera de Lleida fins arribar a l’àrea de servei de Montblanc a les 9:15h. Allà hem estat fins a les 10:00h descansant i esmorzant. Després, hem seguit per la mateixa autopista, i hem vist un pont alt i prim que marcava el Meridià de Greenwich. Allà ja estàvem a Aragó, i eren les 11:40h. Hem arribat a l’àrea de servei de Pina de Ebro i hem estat un quart d’hora descansant. Llavors, hem seguit també per la mateixa autopista, i m’he fixat estàvem envoltats de camps de conreus secs i alguns pobles. A les 13:40h hem arribat a Tudela. Allà hem fet una pausa llarga, ja que ens hem quedat a dinar. Després hem visitat el poble durant una estona. A les 16:00h ens hem tornat a posar en marxa. Només ens quedava la meitat del camí! Hem agafat l’AP68 direcció Santillana. Hem arribat a l’àrea de servei d’Igay al cap de dues hores, a les 18.00h. Ens hi hem estat mitja horeta i hem continuat.  El paisatge gairebé sempre eren camps de conreus infinits, amb un relleu molt pla de color groc i verd clar. Després, més a prop de Bibao, el paisatge s’ha convertit en muntanyes i en prats verds, amb molts arbres. La Carretera és la de Bilbao fins a Cantàbria. Just després d’Igay el Lluís ens ha posat una pel·lícula que es deia “La recerca del foc”, que tractava sobre la evolució en busca del foc dels homos. Quan hem entrat a Cantàbria hem passat a l’autovia del Cantábrico. Teníem el mar al costat dret i arbres i prats a l’esquerra. I hem arribat a les 21.00h aproximadament a  Santillana. Per fi! 

Plaza de los Fueros

Hem arribat a Tudela i hem aparcat l’autocar a l’estació d’autobusos. De moment, els edificis són alts i moderns, i els carrers transitats. Hem anat a parar a la Plaça de Tudela, que és molt important, perquè abans aquesta ciutat era la capital del Regne de Navarra. La plaça es diu Plaza de los Fueros. Algunes zones del Nord d’Espanya, a l’època medieval, havien creat les seves pròpies lleis que recollien els costums i els privilegis de la regió. A aquestes lleis, de caràcter local, se les coneix amb el nom de fueros (furs en català). A la plaça hi ha diferents escuts que corresponien a diferents famílies i un costat està constituït per arcs de mig punt. Aquesta és lluminosa i espaiosa, amb una glorieta al mig que es diu “esclava”. 

El campanar de la Catedral

Havent passat per la Plaça, hem anat a parar a la part de Tudela més medieval, on els edificis són vells i poc cuidats. La Catedral de Santa María es va començar a construir al segle XII, i al segle XIII s’utilitzava com a claustre. Al segle XVIII ja era oficialment una catedral, i la decoració de les escultures es remunta en l’edat mitjana. La planta de la Catedral abans era una mesquita i els elements principals són còpies del grec i del romànic. Aquesta és una barreja de romànica, gòtica, neoclàssica i contemporània. 

Porta amb els arcs

A un lateral de la Catedral hi ha una porta molt gran amb arcs de mig punt decorats amb motius florals i geomètrics, tot i que també trobem escenes bíbliques, com Jesús salvant a gent i el Sant Sopar. També trobem un sostre de fusta policromada, que vol dir que hi ha més d’un color, i no ho podem veure però les capelles interiors són barroques. 

  

A la nit, hem arribat a Santillana del Mar. Els edificis són tots medievals, fets de pedres, i molt bonics. M’he fixat que hi ha molts hotels. Havent sopat, hem fet una volta pel poble. De nit, sincerament, fa una mica de por. El terra està format per pedres, els carrers són estrets i els edificis són tots molt semblants: com he dit abans, fets de pedra i no molt alts, amb balcons i les portes majoritàriament de fusta i d’arcs de mig punt. Hem vist la Colegiata, i realment és molt bonica. El poble és petit, i de seguida te’l coneixes. Com a primeres impressions, m’ha agradat força. A veure què tal tot demà!!