Dia 2 (10 de maig de 2011)

Avui hem sortit a les 9:35h de Santillana de Mar, després d’esmorzar. Per sortir, hem agafat una carretera local. Als costats teníem pobles i boscos, i  anàvem en direcció Astúries. Hem arribat a un poble que es diu Unquera i que és famós per les seves corbates. Hem agafat l’autovia i teníem pobles, boscos, turons... al voltant. Els arbres principalment eren eucaliptus i hi havia molts arbustos. A estones vèiem el mar al fons, que en realitat era la marea alta. Hem entrat a la Comunitat d’Astúries, i aquí les muntanyes són més altes i verdes i el clima més humit. Al costat teníem el Desfiladero de la Hermida, que porta a Potes. A la dreta teníem el riu Deva, i estàvem envoltats de muntanyes molt altes amb arbustos verds. Hi havia moltes corbes i la carretera era molt estreta. Hem anat a parar la Vall del Liébana, i poc després hem arribat a Potes. De potes hem tingut uns 20 minuts per arribar a Fuente Dé, i vèiem els Picos de Europa al fons. Després de pujar el telefèric i visitar les muntanyes, hem anat a dinar a Potes. A 3 km, hi ha Sotama. Allà hem anat al Museu d’Interpretació dels Picos de Europa i després d’això hem anat a Comillas. Aquest municipi està al costat del mar, i hem pogut veure la diferència de marees. Hem estat uns 20 minuts mitja hora visitant els edificis més importants de Comillas, que són el Capricho, el Palau de Sobrellano... i després ja hem tornat cap a Santillana, que està a uns 20 minuts de Comillas.

Els congostos són petites valls entre muntanyes abruptes que s’han format gràcies a l’aigua. El glaç de dalt de les muntanyes es desfà, i l’aigua comença a baixar, erosionar  i furgar el sòl. Al cap de molts anys, es forma un tall o forat, que és el congost. Per anar a Potes, nosaltres hem hagut de travessar-ne un: El Desfiladero de la Hermida. Aquest té 21 quilòmetres de longitud, i és el congost més llarg d’Espanya. Uneix la muntanya amb el mar, i és un  bon lloc per passejar. 

Els Picos de Europa són un conjunt de muntanyes que trobem a Cantàbria, i  és un dels Parcs Nacionals més visitats d’Espanya. Estan formats principalment per roca calcària, és a dir, per carbonat de calci. Els Picos d’Europa estan dins d’Astúries, de Cantàbria i de Lleó, i abans es deien Muntanyes de Covadonga. Ocupen unes 65000 hectàrees i estan dividits en:

El Massís Occidental o “Cornión”:  està delimitat per el riu Sella i Dobra a l’oest; i el Cares a l’est. Es troba a les províncies d’Astúries i Lleó. Aquesta part va ser el primer Parc Nacional d’Espanya, des de l’any 1918. 

El Massís Central o “Urrieles” : està delimitat pels rius Cares i Duje. És la part amb els pics més alts, el que més és el Torrecerredo. Es troba a les províncies d’Astúries, Castella i Lleó i Cantàbria.

El Massís Oriental o “Ándara” : està delimitat pel riu Duje a l’oest; i el riu Deva a l’est. Es troba a les comunitats d’Astúries i de Cantàbria, i és la zona amb els pics més baixos.  Hi trobem restes d’explotacions mineres. Nosaltres vam visitar aquesta part dels Picos de Europa.

Entre les pics més importants trobem: la Torre Santa, a la zona de Cornión, que té 2596m d’altura. A la zona d’Urrieles, el pic més alt i també de totes les muntanyes és el Torreceredo, amb 2648 metres d’altitud. El punt més baix dels Picos de Europa és la desembocadura del riu Ordon, a 70 metres sobre el nivell del mar. El Pico Urdillo s’utilitza molt per escalar a l’estiu.

Nosaltres vam visitar 3 llacs. Aquest és un d'ells.

Als Picos de Europa hi ha moltes coves, avencs, rius i llacs subterranis, ja que la calcària és un mineral on l’aigua es pot filtrar fàcilment. Els avencs són pous subterranis formats a partir de la dissolució i la filtració de l’aigua. També hi trobem estalactites i estalagmites.

La calcària es va formar durant l’etapa carbonífera als mars tropicals. Les zones baixes dels mars eren zones càlides, i es va barrejar el carbonat de calci amb fòssils. La conseqüència d’aquesta mescla va ser la calcària, després d’haver-se assecat i solidificat. La calcària es va dipositar la sorra, i amb l’aigua van començar a germinar llavors.

Els Picos d’Europa és l’únic Parc Natural en que hi ha municipis (uns 200) i que hi viu gent (unes 1400).

Segons l’altura dels Picos d’Europa, aquests es divideixen en vàries parts:

La Zona alpina: és la zona de més de 2500 metres. Els hiverns són molt llargs, i la neu impedeix que creixin arbres. La poca vegetació està formada per arbustos, i principalment hi trobem roca i gel.

La Zona subalpina: va dels 1800 als 2500 metres. Hi trobem principalment ginestes, molta varietat de flors i prats. També hi trobem flora de pedregars, que vol dir que està entre les pedres.

La Zona muntanyenca o atlàntica: va dels 800 als 1800 metres. La flora principalment es basa en roures i faigs.

La Zona “colino” o mediterrània: va dels 0 als 800 metres. Hi trobem principalment castanyers, freixes i alzines.

Als Picos d’Europa hi trobem molts minerals, com l’esfalerita, la galena, l’atzurita, la malaquita, la fluorita...

L’animal més característic dels Pics d’Europa és l’isard, que es troba en les zones més altes. Nosaltres n’hem vist dos, però són difícils de trobar-los. En zones més fàcils d’arribar hi ha l’ós, la guineu, el llop, el cérvol, el porc senglar... també hi ha molta varietat d’aus: trobem els grans rapinyaries, com l’àguila real, la ratonera, el voltor comú, la gralla de bec vermell, el corb, l’ “urogayo”, que està en perill d’extinció... Hi ha molta fauna aquàtica:  les llúdrigues, les truites, els salmons, les anguiles, els crancs, el “martín pescador”... Dos animals característics d’allà són: la salamandra cuallarga, que viu als cursos alts dels rius, a zones muntanyoses de clima suau. També trobem el “desmán ibérico” o també conegut com a rata d’aigua, es troba a zones tranquil·les, on l’aigua és molt pura. Fa uns 12-13 cm de cos i 15 de cua. 

Havent dinat, hem anat al Museu del Parc Nacional de Comillas. Allà és on ens han explicat tot sobre els Pics, com es van formar, la flora, la fauna... perquè nosaltres quan hi hem anat al matí d’animals només hem vist un parell d’isards i àguiles, i de flora arbustos i herbes.

Després del Museu, hem anat a Comillas. No hi hem estat gaire, però hem pogut veure per fora els edificis més importants: El Palau de Sobrellano i el Capricho.

El Capricho és un edifici que es va construir entre l’any 1883 i 1885 per l’arquitecte Cascante Colom, tot i que el projecte és d’Antoni Gaudí. Aquest i el marquès de Comillas, que era català, eren molt amics. Un parent del marquès, Máximo Díaz de Quijano, volia tenir una casa d’estiueig al costat del Palau de Sobrellano o del marquès, i aquest li va demanar a Gaudí de fer el projecte del Capricho. Dins de l’estil de l’època, l’edifici no agradava, i un home el va comprar per molt pocs diners. Poc després, el va vendre al govern de Cantàbria, que com que necessitava diners, el va vendre a Japó per molts milions de pessetes. Els japonesos volien transportar El Capricho al seu país, però el govern cantàbric s’hi va negar. Així que van obrir un restaurant, i ara, si vols visitar l’edifici per dins, s’ha de pagar: 5€ els adults i 2,5€ els nens. Nosaltres no hem pogut entrar, i moltes persones que també hi eren s’han queixat i han dit que era lamentable que no es pogués visitar. Malgrat nosaltres no hem dit res, també pensem això.

El Capricho és de planta allargada, i la façana està feta de maó amb tires de ceràmica decorada. També hi ha ferro forjat a les baranes de les terrasses i els balcons. Com a decoració destaquen els motius florals i la fulla de gira-sol. Es barreja l’estil gòtic i el modernisme, i es molt bonic tot i que nosaltres no l’hem pogut veure molt bé. 

Podem veure El Capricho complet.

Com tots sabem, l’Antoni Gaudí va ser un arquitecte rellevant i molt important. Va néixer a Reus l’any 1852. L’any 1868 es va traslladar a Barcelona per estudiar arquitectura, que era la seva gran passió. Les seves primeres obres estan influïdes pel neogòtic, el mudèjar i el barroc, fins que va descobrir el seu estil propi amb el modernisme. Es fixava en la natura i les formes de la geometria, i va desenvolupar una nova tècnica, el trencadís. Cap el 1880 li van encarregar que fes els mobles del Palacio del Sobrellano. Del 1883 al 1990 va anar descobrint el seu estil propi, amb diversos edificis, com la Casa Vicens, al barri de Gràcia. Va conèixer Güell, que es va casar amb Isabel López, filla del marquès de Comillas, i es van fer molt amics. En aquells temps també va fer El Capricho. Com a altres edificis importants: el 1883 es va fer càrrec de la Sagrada Família aconsellat per Joan Martorell, del 1904 al 1906 la Casa Batlló, del 1906 al 1911 La Pedrera... Va morir el 1926 atropellat per un tramvia a Barcelona.

El Palau de Sobrellano, de lluny.

El Palau de Sobrellano és obra de l’arquitecte Joan Martorell, encarregat pel marquès de Comillas. El va acabar de construir l’any 1888. Està fet principalment de marbre, i és d’estil neogòtic, de planta rectangular, i a dins hi ha mobles de Gaudí. Al costat del Palau hi ha una capella molt bonica que és gòtica amb escultures modernistes, però nosaltres tampoc l’hem vista. 

Joan Martorell, l’arquitecte del Palau de Sobrellano, va néixer a Barcelona l’any 1833. L’any 1876 va començar a desenvolupar el seu estil gòtic, i va ser un dels professors de Gaudí. Martorell va fer molts edificis a Barcelona: el monestir de Pedralbes, la cúpula de la Mercè, el convent de les Saleses...  i entre tots aquests edificis, el Palacio de Sobrellano.

La conclusió que trec de tot això és que els edificis més significatius de Comillas són tots d’arquitectes catalans, i és lògic ja que el marquès de Comillas ho era.